OPINIÓ

28 de setembre de 2012



“Temps era temps que hi havia colles sardanistes infantils..... “
JAUME NONELL *  
Sabadell





 


 
Aquesta estadística, extreta de dades publicades per la UCS, de la quantitat de colles infantils i juvenils en diferents anys, és prou aclaridora sobre la davallada de colles dels darrers anys: 

 
1989
1999
2002
2005
2008
2010
Colles Infantils
  48
  19
 20
  8
9
17
Colles juvenils
  31
  21
 13
  9
12
7
Total
  79
  40
  33
 17
21
24

 
Un titular d’El Periódico (17 juliol 2005) ja ho deia fa 7 anys. “Males hores per la sardana. La Unió de Colles Sardanistes es queixa de la falta de joves. De les 500 colles que competien el 1992, ara només en queden 105”. Aquesta davallada de la sardana-competició, en altres èpoques reducte del sardanisme jove, s’ha emportat per davant moltes colles, fins i tot aquelles que potenciaven l’estructura de grup (“la pedrera”) o el grup ha quedat reduït a una colla:  Roure, Nostra Ensenya, Oreig, Mataró, Igualada, Esparreguera, Figueres, Valls, Manresa, Granollers, Cardedeu, Manlleu, Calella, Sitges, ...... Aliances com la colla Anhel (Esparreguera - Tordera) anys enrere eren impensables. El darrer campionat de Catalunya, 2011, només comptava amb 3 colles infantils, 6 de juvenils i 10 de grans, les mateixes xifres que al 2012.

                                     Concurs de Palamós 2012 / Imatge: Enric Capdevila
El fet de tenir una estructura de grup era quasi imprescindible a molts llocs per la subsistència de la colla gran, la “líder” del grup. En altres, ho era per la pròpia filosofia del grup. S’havia de formar ja dansaires des de petits, crear escola, per anar fent-se grans com a persones i dansaires dins el grup, alimentant de dansaires a les colles de categoria superior.

Aquesta manera de fer es va implantar sobretot a partir de finals dels 70 i primers 80. En alguns llocs, era la seva única possibilitat de subsistència atès que no podien esperar que els hi vinguessin dansaires d’altres colles de la seva localitat simplement perquè aquestes no existien. Aquesta política de crear escola, fent un símil futbolístic ara tant de moda de la filosofia Barça de la Masia, ha estat impulsada per iniciativa pròpia d’alguns grups sense, però, cap altre recolzament.

Fa quasi deu anys (30-10-2002), al Foro de la web de la UCS podíem llegir el següent:

“Molts cops tinc la sensació que agrupacions com la Tarragona Dansa, amb colles de diferents categories, que dediquem molt de temps i recursos a cuidar la pedrera, anem contracorrent i ho fem massa sols.

No tan sols perquè no tenim recolzament municipal, ni de la Generalitat, Diputació, etc ..(...) sinó que fins i tot diríem que no tenim _no només nosaltres, cap dels grups de colles en la nostra situació_, el recolzament que caldria per part de la UCS, la primera interessada en que aquest model tiri endavant i que les nostres experiències es puguin exportar”.

I a continuació convidava a altres entitats amb problemàtics similars a establir un diàleg per trobar solucions i fer-les arribar a la UCS.

Els grups Maig, Tarragona Dansa, Torroella, Banyoles, Riallera, Mirant al cel, colles de Cassà de la Selva, Amunt i Crits, Galzeran (Rubí), Grup sardanista Montserrat, de Lleida, i potser algun altre en menor grau, segueixen treballant en aquesta línia de fer pedrera, encara que sigui a empentes i rodolons. Les 8 colles alevines presents al seu únic concurs del Campionat de Catalunya a Valls, són la nota més positiva en aquest desesperançador panorama i sense ser cap assegurança, _millor això que res_,  per a ampliar la nòmina de colles infantils i que després passin a juvenils a mig termini.

De les 10 colles grans del Campionat de Catalunya , Mare Nostrum i Violetes segueixen sense la seva tradicional política de no tenir pedrera. Encís i Blanca Espurna tampoc en tenen tot i que anys enrere sí, i les altres 6 totes tenen estructura de grup: Maig, Tarragona Dansa, Mans Amigues, Mirant al cel, Riallera i Dolç infern.

Concurs de Les Borges Blanques 2012 / Imatge: Marc Rovira
Es obvi que la situació del sardanisme de competició ha sofert nombrosos canvis, sobretot, des que hem entrat al segle XXI. A l’igual que el sardanisme de plaça, no es troba pas cap fórmula per a injectar saba nova a les colles tot i la imaginació que alguns grups hi posen. Costa déu i ajuda poder treure colles alevines i infantils i no diguem ja si ha de ser amb parelles mixtes. Si la quantitat fa la qualitat, aquesta ja no cal ni analitzar-la. Les mesures preses per la UCS en el darrers anys com reduir el número de concursos del Campionat de Catalunya, admetre colles amb parelles no mixtes a les categories alevines i infantils, només han donat una escàs alè a la participació de colles de les categories inferiors.

Ara més que mai, amb un sardanisme de colla afeblit i que passa per moments difícils, la petició de la Tarragona Dansa del 2002, és fa més necessària que mai. Deixem-nos estar de donar la culpa als polítics i mitjans de comunicació. Està demostrat que és una via morta. I, menys dedicar-nos solament a mirar enrere per només rememorar aquells  concursos de Manresa amb més de 100 colles o les repesques i accessos als Bàsic de tantes colles que hi havia, i de quan es demanaven les llistes de dansaires inscrits i els seus DNI. Tot això és història. Si a sobre, hi afegim una situació de crisi econòmica que no se li veu sortida a curt i mig termini, el panorama per a impulsar mesures immediates per a trobar noves i imaginatives propostes per a injectar saba nova al sardanisme, és incert i preocupant.

Però és que no se si podem esperar gaire més. Força gent ha entrat al món de la sardana per la via de la colla sardanista. Si aquesta via segueix tant taponada com a l’actualitat, la pervivència  de la sardana-dansa  a un termini potser no tant llarg, està sèriament  compromèsa.

La fórmula màgica, la recepta única, no existeix. Només val el treball de la formigueta com el Muda’t (Tarragona), No giris cua (Vic), El Corte Inglés (Barcelona) per citar-ne solament 3 dels molts esforços que es fan arreu del país en el terreny de l’ensenyament i divulgació de la sardana als més joves. Estendre i ampliar aquests projectes sembla la única solució però el problema, la pregunta del milió, és com fer-ho. Pel que fa a les colles, mantenir i potenciar l’estructura de grup em sembla indispensable, i això passa, òbviament, per a resoldre un vell problema: com fer atractiva la sardana als més petits?.
  
 
JAUME NONELL JUNCOSA, va néixer a Sabadell (Vallès Occidental) el 9 de febrer de 1951.
Es llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa, des del 1975, en una empresa informàtica com a cap de projecte, analista i analista-programador en àrees de gestió d’empresa.

En Jaume va començar a ballar a la colla Espigues Daurades (1969) i Roselles i Espigues (1969-1970) per passar a la Bell Punteig (1971-1975), sempre amb la que seria la seva esposa, Paquita Fontcuberta.
Entrenador del grup de colles de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, de Torroella de Montgrí, entre elles la Llavor del Montgrí, (1987-1995 i del 2002 fins ara).
 
Fundador de les colles infantils Estrep i Esquitx, de Sabadell Sardanista (1997-1998)
 
Entrenador de les colles veteranes Sabadell i Arraona (2008- 2012)
 
 
23 de juny de 2012

El "cas" de les sardanes revesses

ÀNGEL  LÓPEZ  I  LLUÍS *
Taragona

L’article és l’editorial del programa Un dos i seguit, emès el passat 20 d'abril per Tarragona Ràdio. Aquest programa s'emet els divendres a partir de dos quarts de nou del vespre, amb repeticions els dissabtes a les 12 del migdia i els diumenges a les 10 del matí.
Va ser publicat al bloc El Tarragoní (http://alopezll.blogspot.com/) del mateix autor el dia 21 del mateix mes.



El cas de les sardanes revesses és curiós, i estrany, fins i tot. Que per a ballar correctament les sardanes diguem-ne normals calgui comptar i repartir ja sorprèn molta gent, tot i que no és un cas únic, precisament, que una dansa requereixi fer comptes atenent la distribució dels compassos. Però en les revesses això es complica de manera extraordinària. No n’hi ha prou amb escoltar la música de manera ben atenta per a saber quan tira cada part de la sardana i, a partir d’allí, repartir-la. La revessa exigeix fer determinades operacions fins i tot per arribar aquí –de fet, aquest és l’objectiu principal, encara que no l’únic-, i cadascú segueix les seves estratègies i utilitza fórmules pròpies. Cal, aquí més que mai, oïda musical, atenció i facilitat pel càlcul. Una tasca que es fa sense ballar, amb paper i llapis... Tot i que hi ha autèntics especialistes, ningú ha arribat a trobar un mètode infalible i fins i tot no és estrany trobar concursos on una sardana no la resol ningú. Precisament aquí rau un dels encants de les revesses: aquesta mena de repte que hom es proposa resoldre. O, com s’acostuma a dir a vegades: un duel entre el compositor i els revessaires.
Però tot això, que per als aficionats és un món apassionant i fins i tot arriba a ser addictiu en alguns casos, pot esdevenir, com a mínim, avorrit per a la resta de mortals quan es realitza al carrer, en un concurs de colles on, de fet, incomprensiblement, en la majoria es manté la revessa com un element imprescindible. És un moment on els esforços que a vegades realitzen els organitzadors per fer que un concurs sigui un espectacle (a vegades ho aconsegueixen), doncs en aquest punt es trenca l’encant, com quan sonen les dotze campanades al conte.
Que les revesses tenen el seu què i no són pocs els seus aficionats fidels ho demostra la vitalitat del Campionat Individual i la bona resposta que sembla que ha tingut el Primer Campionat Virtual que s’acaba de convocar. Però també és cert que urgeix que es prengui alguna decisió valenta sobre les revesses als concursos de colles.

Àngel López i Lluís* (Tarragona, 1960) és llicenciat en Humanitats i ha treballat, majoritàriament, com a periodista en diversos mitjans de comunicació. Primer, en l’àmbit radiofònic, a Ràdio Tarragona, i després a la desapareguda Ràdio Mar, realitzant tota mena de programes, però molt especialment informatius. Posteriorment, va passar a desenvolupar un llarg període professional de prop de vint anys al departament de redacció d’una empresa editora de revistes gratuïtes.
Des del 1987 és col·laborador de l’emissora municipal Tarragona Ràdio, on actualment realitza el programa dedicat al món de les sardanes i els esbarts “Un dos i seguit”.
En l’àmbit associatiu, ha format part de les juntes directives de diverses entitats ciutadanes, actualment col·labora amb el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i és ballador de la colla “Toc de Dansa”. 
_________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

1 d'abril de 2012

Una nova (o no) Federació Sardanista de Catalunya

JAUME  NONELL*
Sabadell

“La Federació Sardanista de Catalunya és una entitat cultural fundada l'any 1990 pels representants d'una vintena d'entitats del moviment sardanista d'arreu del país. Neix per la necessitat de situar la sardana en el lloc que li correspon i amb la voluntat d'aglutinar i donar serveis a les entitats que en formin part, així com de fomentar i difondre el fet sardanista arreu.” Així es defineix la Federació Sardanista a la seva pròpia web. El seu primer president va ser Joan Vidal Gayolà. Era evident que el moviment sardanista necessitava una entitat que la representés en la seva globalitat i que vingués a suplir a l’Obra del Ballet Popular, entitat que es trobava ja en franca decadència. La creació de la Federació va crear moltes expectatives per al món sardanista davant les declaracions de principis dels seus estatuts on es diu que la Federació “pretén aglutinar totes les entitats, grups, colles, cobles, informadors i col·lectius diversos a fi de fomentar la sardana com a fet cultural en totes les seves manifestacions” [1].

Set anys després, en el llibre esmentat abans, ja alertàvem que “l’objectiu bàsic i principal d’aglutinar tots els sectors del sardanisme encara no ha estat possible, segurament a causa de la tradicional fragmentació del sardanisme en diversos col·lectius que, per diverses causes: territorials, estratègiques, econòmiques o personals, han fet sempre molt difícil la seva integració en un organisme aglutinador”

Ara, 15 anys més tard, aquella cita continua essent totalment vàlida. La Federació va viure els seus millors moments arran de la celebració del Primer Congrés del Sardanisme al 1993, la presència de la sardana als Jocs Olímpics al 1992 i la celebració de L’Any de la Tenora al 2000, ja sota la presidència de Bartomeu Duran qui havia accedit al càrrec el 1999. A partir d’aquí, el seu impuls i realitzacions s’han anat estacant i esllanguint. La realització d’una única Guia d’Aplecs, el manteniment del butlletí Infosardana i la segona etapa de La Sardana de l’Any són els punts més remarcables, sempre dins un marc d’altres bones intencions i activitats però que no han assolit allò que diuen la declaració d’intencions dels seus estatuts.

En aquest 2012 hi ha hagut renovació de Junta i nou president. Les eleccions es van celebrar el passat 17 de març al Centre Municipal Cultural Popular de Sant Andreu a Barcelona i va ser escollida la candidatura única encapçalada per Joaquim Rucabado, conegut activista ja des de la seva època de dansaire de colla i col·laborador de Jordi Puerto en les seves tasques radiofòniques i en la primeres edicions de la primera etapa de La Sardana de l’Any (1972-1986) i actual regidor per CiU a l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.
En el document de presentació de la candidatura es diu que:

“El nostre propòsit és el de treballar
·        creant noves estructures organitzatives on tothom s’hi senti representat i que donin, a la vegada, resposta a tots els sectors i territoris implicats;
·        construint ponts de diàleg amb administracions i mitjans de comunicació, públics i privats, per a que la sardana recuperi el seu prestigi social;
·        incidint en tots els agents culturals del país per a retornar a la sardana i a la música de cobla tots aquells valors artístics, lúdics i relacionals que, per unes causes o d’altres, s’han anat perdent pel camí.
·        buscant solucions a les necessitats de tot tipus que es puguin presentar a les entitats federades.
·        aixoplugant les iniciatives que aportin nous valors a la sardana per a afavorir-ne llur estudi i planificació.”

Propostes generalistes i ja reflectides, amb llenguatge renovat això sí, en els estatuts fundacionals. La incògnita que aquest document no desvela és a través de quines eines, accions i plans de treball s’arribarà a assolir aquests objectius.

La nova junta està formada per: President Joaquim Rucabado, vicepresident Xavier Tresserras, tresorer Enric Capdevila secretari Josep Amores vocals Rut Martínez Joan Aranda, Imma Pujol, Carles Santiago, Joan Casals, Victor Sallés, Quim Rutllant, Josep Maria Roset i vocals suplents Francesc Salas i Montserrat Gili amb David Jané Cap de Premsa, i el suport de Roser Casals.

Tal i com diu www.sardalleida.org :”La nova junta, amb esperit renovador, és el resultat d'una proposta que aglutina la majoria de veus i posicions diverses que hi havia dins el món sardanista, per, d'aquesta manera, treballar a partir d'un moviment unitari”. La majoria d’ells són posseïdors d’una llarga i prou ben coneguda i contrastada trajectòria al servei .de la sardana i que no dubten del seu “esperit renovador” tot i no essent, força d’ells , “noves i joves cares” com es diu, per exemple, a www.laclaudigital.cat. Cal remarcar que força noms, començant pel propi Rucabado, han vingut o estan encara al món de les colles sardanistes, destacant la presència de elements del Grup Maig: Capdevila, Joan i Roser Casals, Jané). També els comunicadors Rut Martínez (vinculada a l’ESMUC) i Quim Rutllant (Catalunya Ràdio i líder de l’empresa Amunt Produccions, dedicada a la producció musical i la representació de grups de música tradicional, sobretot en l’àmbit de l’experimentació i la neo-tradició) , amb passat o present encara a les colles a l’igual que Víctor Sallés (colla Roure) i de Carles Santiago, a més, compositor, músic i representant de la cobla Ciutat de Cornellà.

Feina segur que no els hi en faltarà. Veurem quines noves idees aporten i com s’arriben a plasmar. Tasca difícil, difícil sabent el molt que costa canviar hàbits i maneres de fer dins el món de la sardana. Una d’elles, i urgent, hauria de ser la renovació de la seva pàgina web amb un disseny i continguts que els anys li pesen. Tot i els esforços recents de ser present a Facebook (la immensa majoria de comentaris són per incitar a votar a La Sardana de l’Any) i Twitter, les més encertades eines de comunicació han vingut de particulars com Francesc Botet (http://www.avibotet.cat) o Albert Font-Tarrés a http://creuant.blogspot.com (ara inactiu i passat al Facebook)  o recentment de Felip Vallejo a http://www.sardanaesportiva.blogspot.com.

Bartomeu Duran ha passat de la presidència de la Federació a la de la Obra del Ballet Popular, una entitat que, si al 1990 ja tenia poc contingut ara encara menys. Per exemple, enguany no s’ha anunciat, si és que n’hi ha, quina serà la Ciutat Pubilla del 2012 i si la Federació es planteja substituir-la per una altre tipus de celebració.

Caldrà veure quin model impulsa la Federació per vertebrar entitats com la mateixa OBP, o la UCS, les comissions d’aplecs, els informadors, i força d’altres que formen aquest microcosmos sardanista. Tot i la crisi, l’activitat sardanista segueix sent important però necessita, igual que quan es va fundar el 1990, adaptar-se als nous temps. Potser aquest sigui l’últim tren per agafar la via que porti a la sardana a tenir llarga vida.
[1] Jaume Nonell i Lluis Subirana. “La sardana, dansa d’avui”. Generalitat de Catalunya, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, 1997


JAUME NONELL JUNCOSA, va néixer a Sabadell (Vallès Occidental) el 9 de febrer de 1951.
Es llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa, des del 1975, en una empresa informàtica com a cap de projecte, analista i analista-programador en àrees de gestió d’empresa.
En Jaume va començar a ballar a la colla Espigues Daurades (1969) i Roselles i Espigues (1969-1970) per passar a  la  Bell Punteig (1971-1975), sempre amb la que seria la seva esposa, Paquita Fontcuberta.
Entrenador del grup de colles de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, de Torroella de Montgrí, entre elles la Llavor del Montgrí, (1987-1995 i del 2002 fins ara)
Fundador de les colles infantils Estrep i Esquitx, de Sabadell Sardanista (1997-1998)
Entrenador de les colles veteranes Sabadell i Arraona (2008 fins ara)
Ha estat component de junta de Sabadell Sardanista (1978-79), fundador i primer president de la Comissió d’Aplecs de les Comarques Barcelonines (1980-81) i va ser el president de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, de Torroella de Montgrí (1999-2007)
Ha publicat, conjuntament amb Lluís Subirana el llibres:  La sardana i les cobles juvenils (1986), Compàs (1988), Premi a l’Assaig sobre la Sardana  de l’Obra del Ballet Popular (1989) La sardana, dansa d’avui, (1997),  La sardana a Sabadell (1998), Els Fatxendes, primera cobla de sardanes a Sabadell (2003), premi a l’edició d’estudis sardanistes, de l’Obra del Ballet Popular (1999).
Es coautor,junt amb Jaume Ayats, Montserrat Cañellas, Gianni Ginesi i Joaquim Rabasseda, del llibre Córrer la sardana: balls, joves i conflictes (2006)
També ha escrit articles a les revistes :Revista Quadern de les Arts i les Lletres (1980-1983) Som (1980-1988), Unió (1992-1995) i la columna de sardanes del diari Avui, des de juny de 1995, junt amb Lluís Subirana, fins al febrer del 2002 i articles en altres publicacions, comentaris de discs de sardanes, butlletins d’aplecs, etcètera
Dins el món sardanista ha participat activament en activitats de tipus ben divers dels que cal destacar:
Assessor del vídeo Sardansa (Departament de Cultura, 1993) i del disc Us ho devia, de la Núria Feliu (1994)
Idea i coordinació general de Trencats i Seguits, mostra de l’evolució musical i coreogràfica de la sardana, presentada a Torroella de Montgrí (agost, 1994) i que va obtenir (1995) el Premi a la Difusió Històrica de l’Obra del Ballet Popular, Torroella 1900 , Tenora segle i mig, amb la cobla Marinada, Inaudit: Vicenç Bou (2010).
Autor del pròleg del llibre de Núria Medrano Agrupacions instrumentals a la Conca de Barberà (1936 – 1979) al 2010.
Va ser membre de la Comissió Assessora del Centre Cultural de can Quintana, a Torroella de Montgrí, participant en la redacció i seguiment del projecte museogràfic (1999-2001) i de l’equip que va treballar en un treball de recerca etnomusical a la zona de Torroella de Montgrí fet per a l’IPEC (Inventari Patrimoni Etnogràfic Catalunya) del Departament de Cultura de la Generalitat (2000-2003).
Presentador i comentarista de diversos concerts d’arreu del país.
Guió i direcció del concert Un tomb per la vida d’en Manel, dedicat a Manel Saderra Puigferrer (Banyoles, 2008)
Li va ser atorgat el Premi Rotllana 2003 de la Federació Sardanista Comarques de Lleida

___________________________________________________________________________________________________________________


24 de març de 2012

"Per pensar-hi i actuar, abans no sigui massa tard"


Agrupació Sardanista Granollers *
http://agrupaciosardanistagranollers.cat/
 
Aquest diumenge està programat el concurs de colles sardanistes de Granollers, un acte dedicat al sardanisme de competició. Vint-i-quatre colles ballaran sardanes de l'Enric Ortí, de Jordi León i Jordi Molina per tal de mesurar i comparar el resultat del treball dels assajos des del final de la temporada passada.
També hi ha programats altres actes sardanistes per aquest mateix dia. Uns diran: i com és que hem tingut tants caps de setmana deserts i ara s'acumula tot en un mateix dia? d'altra banda hem de valorar la riquesa de la nostra cultura i per extensió la de la nostra gent. Si sardanísticament parlant som capaços d'omplir aquests tres actes, serà un èxit, voldrà dir que la cultura de la sardana no mort, simplement està diversificada.

La Trobada d'Informadors Sardanistes a Tarragona farà que el concurs de Granollers estigui "desinformat", llavors la feina d'algun informador no professional suplirà la crònica del concurs. La Cloenda de la Territorial del Campionat de les Colles Comarques Gironines vol dir que no hi ha colles de Girona competint a Granollers.

Incompatibilitat? Són actes totalment diferents amb una paraula comuna, informadors sardanistes, cloenda campionat colles sardanistes, concurs de colles sardanistes

Falta de comunicació? No, estan ubicats en províncies diferents, quina necessitat tenen a Girona o Tarragona de saber si es fan altres actes en altres llocs potencialment incompatibles? hi ha més de 100 kilòmetres i els sardanistes no es desplacen, oi?

Ens hauríem de qüestionar un possible canvi al més alt nivell.

Plantejaré la pregunta que ens vam fer a l'Agrupació Sardanista Granollers. És necessari que els sardanistes tinguem tantes entitats que ens representin? Federació Sardanista de Catalunya, Comissió d'Aplecs de les diferents províncies, Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, Territorials de les colles de Barcelona Ciutat, Barcelona Comarques, Colles de les Comarques Gironines, Federació Sardanista de Lleida, a més les Agrupacions Sardanistes locals i les colles individuals o en grup que també estan constituïdes com entitats.... què tenen de diferent les unes de les altres? el nom? el seu objectiu primer és la promoció, divulgació i foment de la sardana en els diferents àmbits, aplecs, ballades, concerts, exposicions, concursos... i ESTEM PARLANT DE SARDANES!!! que per alguns som quatre gats que hi dediquem part del nostre temps lliure. Doncs per ser només quatre, deu n'hi dó la quantitat de coses que fem i gent que movem!!! 

Els catalans encara no hem entès que la unió fa la força, ens entestem en diversificar en lloc d'unir, l'orgull ens obliga a crear una entitat concreta per fomentar millor una variant del mateix tema i no ens adonem que l'orgull només ens porta a la separació, a la dispersió d'objectius, a la pèrdua total d'interès, a la dificultat en trobar persones que s'involucrin per tirar projectes endavant. 

Posar-hi sol·lució passa pel diàleg i al replantejament dels objectius finals, que sense dubte és que la sardana no quedi relegada a un segon pla de la cultura del nostre país.

Agrupació Sardanista Granollers

 
 L’Agrupació Sardanista Granollers (ASG) és una entitat sense ànim de lucre que té com a principal objectiu la difusió de la Sardana des de tots els seus àmbits a la ciutat de Granollers. Dintre del ventall de possibilitats, l’ASG proposa cada any un seguit d’actes que faciliten aquesta divulgació als nostres ciutadans. Alguns d’ells, la majoria, realitzats al carrer i d’altres en llocs tancats per poder assaborir al màxim les variades temàtiques a l’entorn de la Sardana i la música de cobla.
L’Assemblea ordinària dóna començament a l’activitat anual que s’enceta habitualment amb el Concurs de colles sardanistes, vàlid pel campionat de Catalunya que es realitza ininterrompudament a La Porxada des de fa més de 30 anys i on hi participen les millors colles de Catalunya.  

__________________________________________________________________________

8 de març de 2012

La sardana no mereix ser a la capitalitat cultural?


Àngel  López  i  Lluís *

Tarragona

L’article és  l’editorial  del programa Un dos i seguit, emès el passat divendres 2 de març per Tarragona Ràdio. Aquest programa s'emet els divendres  a partir de dos quarts de nou del vespre, amb repeticions els dissabtes a les 12 del migdia i els diumenges a les 10 del matí.
Va ser  publicat  al bloc  El Tarragoní  (http://alopezll.blogspot.com/del mateix autor el  passat  dissabte dia 3.
Ja ho sabem que la situació és crítica per a tothom, que en un context de crisi extraordinària on es parla de retallar serveis i drets considerats per a molts com a fonamentals, ja ho sabem que aspectes com les activitats culturals i festives passen a la cua de les prioritats, més o menys allí on la sardana ja hi era per a moltes institucions. Perquè en som conscients, entenem (encara que no compartim) que enguany desapareguin de l’agenda activitats amb tradició de molts anys com la ballada del Diumenge de Rams o el cicle d’estiu; que l’aplec de la ciutat es pugui celebrar gràcies a aportacions no municipals i que l’Ajuntament no col·labori ni tan sols amb infraestructures bàsiques com lavabos, megafonia o cadires; entenem que les cobles encara no hagin cobrat actuacions de la passada Festa Major...
Tot això és perfectament coherent amb la consideració que s’ha tingut fins ara amb la sardana a l’hora de destinar-hi recursos públics. Però allò que ha acabat de molestar molts sardanistes és que els ignorin. Tampoc és que sigui res del tot nou, però encara hi ha qui pensa que poc hauria costat tenir en compte en la fa poc celebrada festa d’inauguració de la capitalitat cultural de Tarragona que la tradició sardanista de la ciutat és realment important, per molt que alguns la vulguin ignorar o fer-li allò que en castellà en diuen “ningunear”, és a dir menysprear, però amb un to més xulesc. I, sobretot, s’hauria pogut pensar en les dues cobles plenament actives que tenen la seu aquí; en les colles de competició de totes les categories que porten el nom de Tarragona arreu del país i a vegades més enllà, per Europa, com ho faran aquest any i com ho han fet moltes vegades sense cap mena de subvenció municipal. També hi haurien pogut posar el seu granet de sorra a la festa, de franc, naturalment, perquè a això d'anar contra corrent, hi hagi o no crisi, ja hi estan avesats.
 


Àngel López i Lluís (Tarragona, 1960) és llicenciat en Humanitats i ha treballat, majoritàriament, com a periodista en diversos mitjans de comunicació. Primer, en l’àmbit radiofònic, a Ràdio Tarragona, i després a la desapareguda Ràdio Mar, realitzant tota mena de programes, però molt especialment informatius. Posteriorment, va passar a desenvolupar un llarg període professional de prop de vint anys al departament de redacció d’una empresa editora de revistes gratuïtes.
Des del 1987 és col·laborador de l’emissora municipal Tarragona Ràdio, on actualment realitza el programa dedicat al món de les sardanes i els esbarts “Un dos i seguit”. La continuïtat d’aquest programa sardanista el va fer mereixedor d’un dels guardons que l’Obra del Ballet Popular atorga cada any amb motiu del Dia de la Sardana: el Premi als Mitjans de Comunicació de l’any 1998. Ha publicat nombrosos articles de temàtica sardanista a revistes i programes d’arreu de Catalunya. Durant sis anys, fou intèrpret de tible a la cobla La Principal de Tarragona.
Guanyador del 9è Premi de cultura popular Joan Amades, per a treballs d’assaig o d’investigació, inclòs en el cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, lliurat el 28 de novembre del 2009 al Teatre Metropol de Tarragona, dins la Nit dels Premis Literaris. L’obra premiada s’anomenava “L’expansió de la sardana a finals del segle XIX i inicis del XX. Noves interpretacions amb atenció especial al cas del Camp de Tarragona” i ha estat publicada per Arola Editors.
En l’àmbit associatiu, ha format part de les juntes directives de diverses entitats ciutadanes, actualment col·labora amb el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i és ballador de la colla “Toc de Dansa”. 



Cap comentari:

Publica un comentari